"El que em va costar més va ser aprendre'm el guió, vaig estar tres dies estudiant-me'l, estava cansada, va ser agotador. Després de tot aquell esforç estava bastant preparada, més segura pel dia de la reunió. A mesura que anàvem assajant van sortir canvis, fins l'últim moment no vaig tenir clar què havia de dir a la reunió. Menys mal que al final va sortir bé!"
"Estava
molt nerviosa perquè en un assaig, a més dels meus companys escoltant-me, també
hi havia una càmera gravant. Tenia por, ho miraríem i pensar que només jo m’havia
equivocat.... Després
de veure’ns ens vam adonar que la gravació ens havia unit molt més com a grup i
això va anar molt bé, havíem guanyat més confiança entre nosaltres.
Personalment em va ser molt útil per adonar-me de la importància d’utilitzar el
suport de la pantalla per explicar les coses. Quan
va acabar la reunió de pares em vaig treure un gran pes de sobre, ens va sortir
perfecte!"
"Va arribar el moment de l’últim assaig. De seguida que vaig
veure els meus companys allà davant, mirant-nos, em vaig posar nerviosa com el
dia del tancament del projecte Bordils-Moita, estava tremolant. Em sentia
pessimista, com sempre, pensava que em sortiria malament. També tenia vergonya,
m’imaginava el moment en que ho faríem davant dels pares, i per uns instants em
volia fer enrere".
"Quasi cada dia, al migdia, ens quedàvem per anar finalitzant
el guió per després aprendre-ns’el. A vegades quedava ben cansat, quina feinada
que teníem. Sovint havíem d’anar a dinar mitja hora més tard. Havíem d’agafar
minuts de tot arreu, el temps se'ns tirava a sobre, la reunió cada cop era més
a prop. A vegades se'm feia feixuc, estava esgotat, però només de pensar perquè
i per qui ho fèiem, em venien ganes de cop. El fet que fos la primera vegada
que uns alumnes participessin a una reunió de pares em semblava molt
interessant, perfecte"!
Article publicat per l'Àngela, l'Estel, en Guillem i la Laia
